AQUELLA LLUM D’ENTRE
MUNTANYES
Hiptonitzades pel Sol, absortes per una llum cegadora que es fon entre les muntanyes. Existeix un misteri que s’amaga darrere l’astre, una àura boirosa que ha promogut múltiples visions i creences al llarg de la història. El Sol és un astre màgic, indòmit, un astre que designa l’inici i la fi, la claredat i la foscor. És la nostra estrella de referència, al voltant de la qual orbitem i la que ens possibilita la llum i, en conseqüència, la visió dels nostres entorns. Aquesta exposició parteix de diferents percepcions òptiques mediades pel Sol, experiències que han motivat especulacions i hipòtesis diverses, obrint una amalgama de narracions.
En la seva pràctica artística, l’Albert Gironès s’endinsa en la recerca d’imatges que desafien els mecanismes cognitius de reconeixement nítid i immediat: les aparicions marianes i els albiraments ovnis, dues experiències que tenen un fort impacte en l’imaginari social i que han permès traçar relats insubmisos, qüestionant les lògiques humanes de la raó. Són relats que se’ns escolen entre les mans, que ens ajuden a imaginar i conjurar realitats paral·leles, proposant altres possibles modes de vida. En molts casos, aquestes narratives han esdevingut un esclat d’esperança, una escapatòria a allò que ja coneixem, que rebutgem i del que, a vegades, també necessitem fugir per a experimentar la lleugeresa de l’ombra i el sense sentit.
Quan emergeix l'efímer i el desconegut, una forma preestablerta de transitar el món s’esvaeix. El raigs que uns instants abans irradiaven enteniment i claror, es tornen densos, donant espai a un desig de descoberta, encara que de tant en tant prengui una forma obscura. A mesura que aquest desig creix, busquem posar paraules a allò que se'ns escapa, partint d’una necessitat imperiosa per descriure el misteri. Sovint, els relats que es despleguen són relegats a una categoria: les teories de la conspiració. Les vivències col·lectives es posen en dubte i l’escepticisme no és suficient per anul·lar-les. La conspiració emergeix com una eina de creació, validant el coneixement a partir d’un sistema de creences compartides. En aquest món, conspirar implica convocar una idea, posar veu a un relat que va més enllà de la coherència. Cal la implicació de diverses persones i la coexistència d'un conjunt d’indicis que s’articulen a partir d’un eixam d'esdeveniments. És des d’aquesta lògica que l’Albert Gironès opera, a vegades, deixant-se emportar per un arxiu de testimonis imprecisos, borrosos, fràgils i hipnòtics, que han tingut experiències properes a les aparicions. En ocasions, intenta reproduir-les, en d’altres, tan sols tracta de narrar-les.
Tanmateix, però, amb el simple fet d’anomenar-les, les condemna a la vida. Aquestes visions són efímeres, sensacions i percepcions que desafien els límits del llenguatge. S’enfronta, així, a la complexitat d’enunciar-les sent conscient de l'engany inherent que això arrossega. Les hipòtesis i les contradiccions impregnen el seu imaginari i el relat pren forma. En aquesta exploració, la fotografia emergeix com un mitjà d'investigació que va més enllà de la captura d'imatges. Albert Gironès utilitza la càmera per capturar moments passats, reintroduir-los en el present i obrir les portes a les dimensions ocultes que cada imatge pot albergar. La fotografia es converteix en una eina que permet explorar les capes misterioses i els matisos que escapen a la primera mirada impacient.
La importància del context es fa evident en la construcció de significats i interpretacions possibles. Què passa quan no hi ha imatges, ni indicis? Quan els fils de les investigacions han desbordat tots els seus marges d’error? Podem alliberar-nos del relat? Sembla que ens mou la maledicció de voler creure en alguna cosa, tractem d’explicar l’inexplicable, de posar cos a l’informe, de donar resposta a preguntes que ens són alienes o que conservem silencioses. Però només som lliures de moviment, quan la incertesa ens crema la narrativa.
Texto curatorial para Albert Gironès en el marco de la exposición «Aquella llum d’entre muntanyes» a Can Manyé.
En la seva pràctica artística, l’Albert Gironès s’endinsa en la recerca d’imatges que desafien els mecanismes cognitius de reconeixement nítid i immediat: les aparicions marianes i els albiraments ovnis, dues experiències que tenen un fort impacte en l’imaginari social i que han permès traçar relats insubmisos, qüestionant les lògiques humanes de la raó. Són relats que se’ns escolen entre les mans, que ens ajuden a imaginar i conjurar realitats paral·leles, proposant altres possibles modes de vida. En molts casos, aquestes narratives han esdevingut un esclat d’esperança, una escapatòria a allò que ja coneixem, que rebutgem i del que, a vegades, també necessitem fugir per a experimentar la lleugeresa de l’ombra i el sense sentit.
Quan emergeix l'efímer i el desconegut, una forma preestablerta de transitar el món s’esvaeix. El raigs que uns instants abans irradiaven enteniment i claror, es tornen densos, donant espai a un desig de descoberta, encara que de tant en tant prengui una forma obscura. A mesura que aquest desig creix, busquem posar paraules a allò que se'ns escapa, partint d’una necessitat imperiosa per descriure el misteri. Sovint, els relats que es despleguen són relegats a una categoria: les teories de la conspiració. Les vivències col·lectives es posen en dubte i l’escepticisme no és suficient per anul·lar-les. La conspiració emergeix com una eina de creació, validant el coneixement a partir d’un sistema de creences compartides. En aquest món, conspirar implica convocar una idea, posar veu a un relat que va més enllà de la coherència. Cal la implicació de diverses persones i la coexistència d'un conjunt d’indicis que s’articulen a partir d’un eixam d'esdeveniments. És des d’aquesta lògica que l’Albert Gironès opera, a vegades, deixant-se emportar per un arxiu de testimonis imprecisos, borrosos, fràgils i hipnòtics, que han tingut experiències properes a les aparicions. En ocasions, intenta reproduir-les, en d’altres, tan sols tracta de narrar-les.
Tanmateix, però, amb el simple fet d’anomenar-les, les condemna a la vida. Aquestes visions són efímeres, sensacions i percepcions que desafien els límits del llenguatge. S’enfronta, així, a la complexitat d’enunciar-les sent conscient de l'engany inherent que això arrossega. Les hipòtesis i les contradiccions impregnen el seu imaginari i el relat pren forma. En aquesta exploració, la fotografia emergeix com un mitjà d'investigació que va més enllà de la captura d'imatges. Albert Gironès utilitza la càmera per capturar moments passats, reintroduir-los en el present i obrir les portes a les dimensions ocultes que cada imatge pot albergar. La fotografia es converteix en una eina que permet explorar les capes misterioses i els matisos que escapen a la primera mirada impacient.
La importància del context es fa evident en la construcció de significats i interpretacions possibles. Què passa quan no hi ha imatges, ni indicis? Quan els fils de les investigacions han desbordat tots els seus marges d’error? Podem alliberar-nos del relat? Sembla que ens mou la maledicció de voler creure en alguna cosa, tractem d’explicar l’inexplicable, de posar cos a l’informe, de donar resposta a preguntes que ens són alienes o que conservem silencioses. Però només som lliures de moviment, quan la incertesa ens crema la narrativa.
Texto curatorial para Albert Gironès en el marco de la exposición «Aquella llum d’entre muntanyes» a Can Manyé.