ENTREVEURE L’ESTRANYESA. ALGUNS RASTRES DE LA PRÀCTICA COL·LECTIVA
La institució de l’art està en constant moviment, té memòria a curt termini. Resetejar, relegar i arxivar… són els verbs que s’activen cada final de temporada.
A Sala d’Art Jove treballem anualment amb divuit projectes seleccionats a través d’una convocatòria pública. Cada un d’ells compta amb un acompanyament específic dilatat al llarg de l’any, activitats formatives, presentacions públiques i espais de creació en col·lectiu. Els artistes viuen la Sala com un espai temporal, on desenvolupar i mostrar la seva obra i relacionar-se amb altres professionals, però saben que després del període de residència són forçats a desaparèixer. S’han de desvincular!!!
Com podem, en aquestes condicions, oferir i modelar el canvi? Com podem crear i acollir un procés de memòria? Com podem cuidar els artistes que han passat per les entranyes i les arquitectures del centre?
Des de la nostra incorporació com a col·lectiu gestor, hem iniciat la creació d’un conjunt de programes a través dels quals continuar treballant amb els artistes que han format part de la Sala en els darrers anys. Davant la mancança de programes curatorials al territori, hem traçat un seguit de propostes des d’on pensar i posar en pràctica la curadoria com a tasca relacional. El P.I.C., iniciat en col·laboració amb la Fundació Brossa, va ser una de les llavors a partir de les quals començar a tramar nous models de relació amb la institució i, avui dia, forma part d’aquest nou tapís.
Esdevenir un col·lectiu efímer
Ajuntar-se i, de cop, ser tres. I dos, i cinc. Esdevenir col·lectiu és també submergir-se en un flux de cossos que es troben en l’espai de tant en tant i són forçats a l’atenció. Els col·lectius esdevenim exemples d'entitats temporals que existim només durant un període específic, un temps essencial que, en la seva curta durada, s’emplena de múltiples talls, llampecs o esclats de significat comú. En aquest gest d’aparèixer i desaparèixer davant l’altre, arrosseguem el passat, ens absorbim en el present i canviem, tal vegada, un bocí dels nostres futurs. És per això que els col·lectius no ens podem deslligar de la vida ni de la memòria.
Pronunciar efímer és dir nosaltres. L’efímer, el que és fugaç, entès més enllà de la moda i la seducció, ens esgarrifa perquè en la seva essència ens arriba per anar-se’n. A vegades, fins i tot ho rebutgem, ja que el veritablement important sembla que és allò que té la capacitat de romandre intacte al llarg del temps. La permanència la veiem com una cosa sòlida, una estructura persistent, immutable, i més segura. Però entre l’efímer i l’efímer passa el temps, una eternitat compartida en què es creen entres, vincles que d’altra manera no haurien estat possibles.
Nuar el vincle
Situar-se a l’entre sempre fa por. L’entre implica un estat de pas continu, un espai de tempteig i neguit que et convida a deslligar-te de la teva integritat i posar-te a l’escolta de l’altre. Quan s’activa, la preposició es converteix en una modalitat de verb, un infinitiu que no es conjuga, però que desborda tots els límits físics dels cossos que l’enuncien.
Experimentar l’entre és establir vincles, agafar la corda, nuar-la i estirar-la cap enfora. No hi ha entre possible que càpiga sencer en un sol ésser vivent. Per tirar endavant un procés de creació col·lectiva, cal imaginar vincles que puguin fermar-se i desfer-se, vincles mal·leables, que s’enredin i es refreguin en la complexitat dels seus nusos.
Són molts els graus de vincle afectiu que es poden establir, però el vincle mai es lliga per si sol, sempre necessita una mà que l’embulli. Per si mateix, el vincle no existeix, es dissol, s’apaga, deixa tan sols la seva silueta, un buit no disponible, una geometria que esdevé invisible.
Impregnar-se de l’invisible
L’invisible és allò que els nostres sentits no arriben a percebre del tot, allò que queda amagat de forma volguda o involuntària. El misteri i l’opacitat prenen cos dins l’invisible, ens hi amaguem amb l'anhel de donar-nos a conèixer. I cada vegada que la llum ens toca, vessem una mica d'aquest desig, una gota d'aigua salada. Sovint, les suors col·lectives són relegades a un segon terme i les feines queden invisibilitzades davant d’un model de producció basat en l’objecte final, net i sense filaments. No obstant això, la pràctica col·lectiva està impregnada en suor, des de l’emoció, l’escolta i la desindividualització. I les gotes que es desprenen d’aquests cossos a voltes aconsegueixen esdevenir una i després moltes i després mar.
Darrere l’invisible s’amaga tota una tasca relacional entre els individus que constitueixen el col·lectiu i la institució. Freqüentment, des de les institucions, pensar en un entramat col·lectiu esdevé una tasca impossible.
Traçar un cos impossible
Com fer una tombarella i voler tornar al mateix punt d’inici repetint el salt. Intenta-ho. Ara no surt. Prova recolzant-te amb els talons dels peus. Tu pots. Encara no surt? La sensació d’impossibilitat neix del desig i de la ràbia incendiària de qui vol i no pot.
A vegades pensem que l’impossible només és tot allò que s’anomena i no és, que no serà mai més, que ha volgut ser i no ha estat. I ens hi capfiquem, teoritzem, cridem, i se’ns escapa de les mans, saturant-nos l’enteniment i la capacitat d’imaginar. Però l’impossible és també desig, una voluntat de que abraça tot allò que s’acumula en la immensitat d’un espai-temps. Són entrellaços fortuïts, estrats d’unions que germinen en la buidor d’allò que sembla inviable.
Els col·lectius hem d’incorporar aquesta paradoxa. Si volem ser, hem d’assumir-nos en la incomoditat de l’impossible. No hi ha fórmula escrita, ni quadern que l’arreplegui. Hi ha cos, hi ha vincle, hi ha cerca, hi ha obertura. Hi ha sempre la necessitat de plànyer per un nom que no sabem escriure. Mantenir l’impossible és recordar l’estranyesa.
Texto escrito a cuatro manos junto a Marina Ribot Pallicer en el marco del Programa d’Investigació Curatorial (P.I.C) impulsado por la Sala d’Art Jove y la Fundació Brossa - Centre de les Arts Lliures.
A Sala d’Art Jove treballem anualment amb divuit projectes seleccionats a través d’una convocatòria pública. Cada un d’ells compta amb un acompanyament específic dilatat al llarg de l’any, activitats formatives, presentacions públiques i espais de creació en col·lectiu. Els artistes viuen la Sala com un espai temporal, on desenvolupar i mostrar la seva obra i relacionar-se amb altres professionals, però saben que després del període de residència són forçats a desaparèixer. S’han de desvincular!!!
Com podem, en aquestes condicions, oferir i modelar el canvi? Com podem crear i acollir un procés de memòria? Com podem cuidar els artistes que han passat per les entranyes i les arquitectures del centre?
Des de la nostra incorporació com a col·lectiu gestor, hem iniciat la creació d’un conjunt de programes a través dels quals continuar treballant amb els artistes que han format part de la Sala en els darrers anys. Davant la mancança de programes curatorials al territori, hem traçat un seguit de propostes des d’on pensar i posar en pràctica la curadoria com a tasca relacional. El P.I.C., iniciat en col·laboració amb la Fundació Brossa, va ser una de les llavors a partir de les quals començar a tramar nous models de relació amb la institució i, avui dia, forma part d’aquest nou tapís.
Esdevenir un col·lectiu efímer
“El clima, la atmósfera misma, algún polvillo que cae del cielo, borra lo escrito”
Maria Zambrano, Claros de bosque, 1977
Maria Zambrano, Claros de bosque, 1977
Ajuntar-se i, de cop, ser tres. I dos, i cinc. Esdevenir col·lectiu és també submergir-se en un flux de cossos que es troben en l’espai de tant en tant i són forçats a l’atenció. Els col·lectius esdevenim exemples d'entitats temporals que existim només durant un període específic, un temps essencial que, en la seva curta durada, s’emplena de múltiples talls, llampecs o esclats de significat comú. En aquest gest d’aparèixer i desaparèixer davant l’altre, arrosseguem el passat, ens absorbim en el present i canviem, tal vegada, un bocí dels nostres futurs. És per això que els col·lectius no ens podem deslligar de la vida ni de la memòria.
Pronunciar efímer és dir nosaltres. L’efímer, el que és fugaç, entès més enllà de la moda i la seducció, ens esgarrifa perquè en la seva essència ens arriba per anar-se’n. A vegades, fins i tot ho rebutgem, ja que el veritablement important sembla que és allò que té la capacitat de romandre intacte al llarg del temps. La permanència la veiem com una cosa sòlida, una estructura persistent, immutable, i més segura. Però entre l’efímer i l’efímer passa el temps, una eternitat compartida en què es creen entres, vincles que d’altra manera no haurien estat possibles.
Nuar el vincle
We are contaminated by our encounters; they change who we are as we make way for others. [...]
Everyone carries a history of contamination; purity is not an option.”
Anna Tsing, The mushroom at the end of the world. On the possibility of life in capitalist ruins, 2015
Everyone carries a history of contamination; purity is not an option.”
Anna Tsing, The mushroom at the end of the world. On the possibility of life in capitalist ruins, 2015
Situar-se a l’entre sempre fa por. L’entre implica un estat de pas continu, un espai de tempteig i neguit que et convida a deslligar-te de la teva integritat i posar-te a l’escolta de l’altre. Quan s’activa, la preposició es converteix en una modalitat de verb, un infinitiu que no es conjuga, però que desborda tots els límits físics dels cossos que l’enuncien.
Experimentar l’entre és establir vincles, agafar la corda, nuar-la i estirar-la cap enfora. No hi ha entre possible que càpiga sencer en un sol ésser vivent. Per tirar endavant un procés de creació col·lectiva, cal imaginar vincles que puguin fermar-se i desfer-se, vincles mal·leables, que s’enredin i es refreguin en la complexitat dels seus nusos.
Són molts els graus de vincle afectiu que es poden establir, però el vincle mai es lliga per si sol, sempre necessita una mà que l’embulli. Per si mateix, el vincle no existeix, es dissol, s’apaga, deixa tan sols la seva silueta, un buit no disponible, una geometria que esdevé invisible.
Impregnar-se de l’invisible
“De mi no deus conèixer més que el contorn de l’ombra
exagerat per la cortina i alguna intimitat que no confessarem”
Mireia Calafell, «Balcons» a Costures, 2010
exagerat per la cortina i alguna intimitat que no confessarem”
Mireia Calafell, «Balcons» a Costures, 2010
L’invisible és allò que els nostres sentits no arriben a percebre del tot, allò que queda amagat de forma volguda o involuntària. El misteri i l’opacitat prenen cos dins l’invisible, ens hi amaguem amb l'anhel de donar-nos a conèixer. I cada vegada que la llum ens toca, vessem una mica d'aquest desig, una gota d'aigua salada. Sovint, les suors col·lectives són relegades a un segon terme i les feines queden invisibilitzades davant d’un model de producció basat en l’objecte final, net i sense filaments. No obstant això, la pràctica col·lectiva està impregnada en suor, des de l’emoció, l’escolta i la desindividualització. I les gotes que es desprenen d’aquests cossos a voltes aconsegueixen esdevenir una i després moltes i després mar.
Darrere l’invisible s’amaga tota una tasca relacional entre els individus que constitueixen el col·lectiu i la institució. Freqüentment, des de les institucions, pensar en un entramat col·lectiu esdevé una tasca impossible.
Traçar un cos impossible
“Pourquoi pas marcher sur la tête, chanter avec les sinus,
voir avec la peau, respirer avec le ventre…”
Gilles, Deleuze; Félix, Guattari, «Comment se faire un corps sans organes» a Mille Plateaux, 198
voir avec la peau, respirer avec le ventre…”
Gilles, Deleuze; Félix, Guattari, «Comment se faire un corps sans organes» a Mille Plateaux, 198
Com fer una tombarella i voler tornar al mateix punt d’inici repetint el salt. Intenta-ho. Ara no surt. Prova recolzant-te amb els talons dels peus. Tu pots. Encara no surt? La sensació d’impossibilitat neix del desig i de la ràbia incendiària de qui vol i no pot.
A vegades pensem que l’impossible només és tot allò que s’anomena i no és, que no serà mai més, que ha volgut ser i no ha estat. I ens hi capfiquem, teoritzem, cridem, i se’ns escapa de les mans, saturant-nos l’enteniment i la capacitat d’imaginar. Però l’impossible és també desig, una voluntat de que abraça tot allò que s’acumula en la immensitat d’un espai-temps. Són entrellaços fortuïts, estrats d’unions que germinen en la buidor d’allò que sembla inviable.
Els col·lectius hem d’incorporar aquesta paradoxa. Si volem ser, hem d’assumir-nos en la incomoditat de l’impossible. No hi ha fórmula escrita, ni quadern que l’arreplegui. Hi ha cos, hi ha vincle, hi ha cerca, hi ha obertura. Hi ha sempre la necessitat de plànyer per un nom que no sabem escriure. Mantenir l’impossible és recordar l’estranyesa.
Texto escrito a cuatro manos junto a Marina Ribot Pallicer en el marco del Programa d’Investigació Curatorial (P.I.C) impulsado por la Sala d’Art Jove y la Fundació Brossa - Centre de les Arts Lliures.