TOCAR FUSTA
Alces lleugerament el braç, la mà pren forma de puny. Articulacions avall. toc-toc. Toco fusta, dius. En un instant tens la possibilitat de llançar un encanteri en l’aire, de decidir el teu destí o, si més no, d’intentar intervenir-hi fugaçment amb un gest que és alhora ingenu i protector. L’Emma parla del tocar fusta com un acte de vulnerabilitat que desvela una por o un desig. L’acció revela una superstició nascuda d’una antiga creença per la qual els esperits habitaven a la fusta i aquest gest, juntament amb el so que emetia, generava un obstacle a l’escolta, evitant que allò que s’acabava de revelar es revertís.
«Tocar fusta» és una investigació de llarga durada que mira a la construcció col·lectiva de relats com a estratègies per modelar la realitat. Mitjançant diferents aproximacions matèriques, la mostra tempteja creences i elements quotidians que anticipen un avenir.
i. invocar la sort
Existeixen gestos que amaguen conjurs, dites que oculten pors col·lectives. Intentem invocar la sort mogudes per un destí que és a prop, però que també és incert. El desig ens mou a l’hora d’articular projeccions de futur: anhelem abundància, felicitat, salut, amor. L’Emma centra la seva pràctica artística en desarticular mecanismes que codifiquen la manera com percebem i habitem el món, com aquests mecanismes ens codifiquen a nosaltres mateixes, ressaltant la relació afectiva que hi ha darrere les supersticions. La mostra s’aproxima a diversos dispositius que contribueixen a anticipar realitats possibles. Les peces ens revelen eines que permeten a la ficció adquirir presència: els nostres desitjos s’encarnen en petits rituals diaris. D’aquesta manera trobem clauers intervinguts que funcionen com amulets; o bé capses d’encens que, com oracles, revelen un futur esplèndid. Els primers amaguen una imatge que no ens és desvetllada, una imatge impresa sobre una pletina de fusta fragmentada en diverses parts que va acompanyar l’artista en un moment d’ambigüitat. En ella s’inscriu un missatge d’esperança. L’encens proposa una altra mirada a la sort, una crida en forma d’olor i de fum comercialitzat. Les promeses es tradueixen en gràfiques reduccionistes i repetitives que aquí es mesclen.
ii. gestos d’anticipació
Vivim envoltades d’objectes que anticipen formalment un cos. Aquests actuen com a matrius les quals s’abracen a la perpetuïat, a la immutabilitat. S’anticipa allò que es creu que passarà. La plantilla apareix com un recipient que genera les condicions necessàries per a crear un nou vocabulari matèric basat en la prevenció: les capses per a ampolles anticipen que aquestes es puguin trencar durant el seu transport; les hormes de sabates anticipen que aquestes es puguin doblegar abans de ser venudes. Per l’Emma l’anticipació és un ritual pel qual una tecnologia gestiona allò desconegut. En un exercici d’apropiació i de traducció, l’artista reprodueix a escala 1:1 el vocabulari generat des de la premonició d’una fallida, assenyalant tot aquest ventall objectual que actua silenciosament en el nostre món per tal de sostenir la realitat. Hi ha una latència inherent en aquestes peces, una latència que es mou entre el suport i el desig. Els materials habiten un punt intermedi, un moment d’impàs. Des d’aquí, l’artista proposa diàlegs afectius entre hormes i capses, deslliurant-les de la seva funcionalitat inicial, cercant una volumetria que es desplega i s’acumula, s’afecta i s’estova.
Text curatorial per Emma Prats en el marco de la exposició Tocar Fusta a la galeria TAT ARA.
«Tocar fusta» és una investigació de llarga durada que mira a la construcció col·lectiva de relats com a estratègies per modelar la realitat. Mitjançant diferents aproximacions matèriques, la mostra tempteja creences i elements quotidians que anticipen un avenir.
i. invocar la sort
Existeixen gestos que amaguen conjurs, dites que oculten pors col·lectives. Intentem invocar la sort mogudes per un destí que és a prop, però que també és incert. El desig ens mou a l’hora d’articular projeccions de futur: anhelem abundància, felicitat, salut, amor. L’Emma centra la seva pràctica artística en desarticular mecanismes que codifiquen la manera com percebem i habitem el món, com aquests mecanismes ens codifiquen a nosaltres mateixes, ressaltant la relació afectiva que hi ha darrere les supersticions. La mostra s’aproxima a diversos dispositius que contribueixen a anticipar realitats possibles. Les peces ens revelen eines que permeten a la ficció adquirir presència: els nostres desitjos s’encarnen en petits rituals diaris. D’aquesta manera trobem clauers intervinguts que funcionen com amulets; o bé capses d’encens que, com oracles, revelen un futur esplèndid. Els primers amaguen una imatge que no ens és desvetllada, una imatge impresa sobre una pletina de fusta fragmentada en diverses parts que va acompanyar l’artista en un moment d’ambigüitat. En ella s’inscriu un missatge d’esperança. L’encens proposa una altra mirada a la sort, una crida en forma d’olor i de fum comercialitzat. Les promeses es tradueixen en gràfiques reduccionistes i repetitives que aquí es mesclen.
ii. gestos d’anticipació
Vivim envoltades d’objectes que anticipen formalment un cos. Aquests actuen com a matrius les quals s’abracen a la perpetuïat, a la immutabilitat. S’anticipa allò que es creu que passarà. La plantilla apareix com un recipient que genera les condicions necessàries per a crear un nou vocabulari matèric basat en la prevenció: les capses per a ampolles anticipen que aquestes es puguin trencar durant el seu transport; les hormes de sabates anticipen que aquestes es puguin doblegar abans de ser venudes. Per l’Emma l’anticipació és un ritual pel qual una tecnologia gestiona allò desconegut. En un exercici d’apropiació i de traducció, l’artista reprodueix a escala 1:1 el vocabulari generat des de la premonició d’una fallida, assenyalant tot aquest ventall objectual que actua silenciosament en el nostre món per tal de sostenir la realitat. Hi ha una latència inherent en aquestes peces, una latència que es mou entre el suport i el desig. Els materials habiten un punt intermedi, un moment d’impàs. Des d’aquí, l’artista proposa diàlegs afectius entre hormes i capses, deslliurant-les de la seva funcionalitat inicial, cercant una volumetria que es desplega i s’acumula, s’afecta i s’estova.
Text curatorial per Emma Prats en el marco de la exposició Tocar Fusta a la galeria TAT ARA.