TOTS ELS ORGANISMES



Tot en el món va començar amb un sí. Una molècula va dir sí a una altra molècula i va néixer la vida.
Clarice Lispector (1977): L’hora de l’estrella


Tots els organismes que ens envolten, tots els òrgans que ens conformen, tots els ritmes que ens habiten... Poroses, humides i mai estables. Som pura metamorfosi, transformació i mescla. Estem fetes de la mateixa carn, d'un únic alè. El nostre cosmos és un espai d’intercanvis recíprocs, un contagi sense fi entre elements que componen un mateix substrat.

Les peces de les artistes reposen en estat latent i, a poc a poc, es transformen mimetitzant la matèria viva. Comencen a respirar, a eixamplar-se. L’aire travessa les seves venes; l’aigua, els seus rius; i la vida topa amb les roques del seu esquelet. Palpiten explorant noves formes, cercant possibilitats de ser. Enllacen el so de les seves veus per a trobar maneres d’especular lluny, fora de nosaltres, però també a prop, acariciant la nostra esquena.

I, de cop, ens sentim. Immerses en aquesta estranya sensació de percebre’ns com a cos, de fer créixer arrels diminutes en els organismes que ens envolten, de perdre la forma i de convertir-nos en vel. Comencem a tapar la matèria, interrompem l’espai, ens pleguem en l’hermetisme d’alguna cosa encoberta i esclatem. Ens trobem amb la fogositat de les sedimentacions, dels objectes generats en col·lectiu. I dels bacteris ocults del nostre cos; dels cabals insubmisos de l’aigua; de les comunitats nascudes del consens; dels missatges desafiants per desxifrar; de l’estranyesa del propi cos; dels dipòsits plens que incuben elements.

Les peces de les artistes esdevenen cossos sense límits, fetes de totes les mans que les han acariciat, modelat, palpat. I la mostra, un organisme ple de petjades.


Projecte amb pli-é collective.


Fotografies: coltra