TOTS ELS ORGANISMES QUE ENS HA TOCAT SER
sala d’art jove, 2020/21
Petjades que s’esvaeixen, que es desdibuixen i que es descomponen en el seu titil·lar, com esferes petites que cristal·litzen en superfícies de pell nua. I en la concavitat de cada porus, les petjades s’inscriuen en les esplugues que resulten del cop. Obren un territori on els marges s’esborren en un moviment continu en què cada trajecte desxifra noves formes de ser.
Com un organisme en constant trànsit, com un mapa flexible als canvis, l’exposició experimenta una inevitable mutació, un nomadisme que s'instal·la en la seva genealogia corporal, en la fissura per on vessen tots els seus fluids.
I els cossos es tornen arxius i els arxius es tornen carn. Arxius fràgils, espais de memòria solcats per cicatrius, arrugues i tatuatges. Cada arxiu activa un camp vibratori que ressona en l'espai i ens abraça. I ens porta a l'escolta de veus que són retrats de desitjos, paraules que són ressons de lluites i de resistències, de cremades i d’udols. Les memòries es construeixen col·lectivament. Es curen i es cultiven. Se’ls hi ha de donar temps perquè escampin la seva polpa. I emprenem un reciclatge anàrquic i posem les mans en la matèria residual. Realitzem una incisió, obrim la maquinària per examinar la sang dels seus cargols, restaurar el seu vermell i suturar els seus descosits.
La pell és una superfície d'inscripció crítica en què les peces emergeixen amb la veu i el testimoni dels cossos que els hi ha tocat ser.
Projecte amb pli-é collective.
Com un organisme en constant trànsit, com un mapa flexible als canvis, l’exposició experimenta una inevitable mutació, un nomadisme que s'instal·la en la seva genealogia corporal, en la fissura per on vessen tots els seus fluids.
I els cossos es tornen arxius i els arxius es tornen carn. Arxius fràgils, espais de memòria solcats per cicatrius, arrugues i tatuatges. Cada arxiu activa un camp vibratori que ressona en l'espai i ens abraça. I ens porta a l'escolta de veus que són retrats de desitjos, paraules que són ressons de lluites i de resistències, de cremades i d’udols. Les memòries es construeixen col·lectivament. Es curen i es cultiven. Se’ls hi ha de donar temps perquè escampin la seva polpa. I emprenem un reciclatge anàrquic i posem les mans en la matèria residual. Realitzem una incisió, obrim la maquinària per examinar la sang dels seus cargols, restaurar el seu vermell i suturar els seus descosits.
La pell és una superfície d'inscripció crítica en què les peces emergeixen amb la veu i el testimoni dels cossos que els hi ha tocat ser.
Projecte amb pli-é collective.
Fotografies: coltra
