UNA BOIRA PLENA DE VEUS
Murmuris i balbotejos ressonen en el panorama que configura la desena edició d’Art Nou. Quan encara ens trobem atrapades en un escenari pandèmic, és inevitable trobar-se amb formes d'inestabilitat, de raresa i d’inacabament. Si bé pel sistema neoliberal hiperproductiu, que busca una visibilitat i exposició constant, posar-se a balbotejar és una malaptesa, un error i un problema, el nostre pensament, les nostres relacions i les nostres maneres de presentar-nos i representar habiten altres ritmes: «fases de silenci i quietud, moments de crisis de sentit, accidents i desaparicions». [1]
Balbotejar té a veure amb una pronunciació vacil·lant, a empentes i rodolons, que trastoca l'ordre de les lletres o de les síl·labes. El balboteig es relaciona amb el desig de pronunciar alguna cosa i d'estar en l'acte de fer-ho. És un inici, una obertura, pura potencialitat. La seva força resideix en el fet de ser quelcom inacabat, quelcom que està en procés. Balbotejar és un acte de ruptura en el flux dels significats tancats, una obertura de sentits, un entre.
En aquests moments, conrear el balboteig i la raresa pot ser un signe de salut i vitalitat. No volem tornar al mateix, volem acostar-nos a les coses d'una altra manera. El repte és continuar estant trencats, elaborar la raresa perquè es converteixi en una nova manera de viure, és reivindicar estar i sentir-se rar.
Les artistes que participen en aquesta edició habiten el trencament, l’inacabament. Assumeixen la caducitat de les seves instal·lacions a través de l'alteració conscient de les relacions entre cossos i espais. Estranyades, posen en qüestió els llocs que ens són coneguts, convidant als nostres cossos a oscil·lar des de la improvisació: posant-nos en relació, permetent-nos una manera de transitar altra. Murmuris vacil·lants i organicitats caduques obren camí a tota possibilitat, a la incertesa vibrant d'un gest que està per venir.
[...]
La pausa ens revela relats i subjectivitats en resistència que posen en tensió i que qüestionen els supòsits preestablerts. Art Nou és un dispositiu que fa possible, de manera puntual, habitar i experimentar les galeries d'una altra forma, deixar espai a l'experimentació emergent perquè pugui generar esquerdes, buits i balbotejos amb els quals repensar les formes en què fins ara s'han pensat els espais expositius. Intuïm que, en la desena edició, les propostes comparteixen una necessitat d’incubar temps dilatats i espais plens de buit que romanen a l’espera de ser habitats.
[1] Fernández Savater, A. (7 de juny de 2013) Las preguntas sobre la vida nos estallan en la cara, ya no es posible vivir en una burbuja. La Marea. Disponible des de https://www.lamarea.com/2013/06/07/las-preguntas-sobre-la-vida-nos-estallan-en-la-cara-a-todos-ya-no-es-posible-vivir-en-una-burbuja/
Balbotejar té a veure amb una pronunciació vacil·lant, a empentes i rodolons, que trastoca l'ordre de les lletres o de les síl·labes. El balboteig es relaciona amb el desig de pronunciar alguna cosa i d'estar en l'acte de fer-ho. És un inici, una obertura, pura potencialitat. La seva força resideix en el fet de ser quelcom inacabat, quelcom que està en procés. Balbotejar és un acte de ruptura en el flux dels significats tancats, una obertura de sentits, un entre.
En aquests moments, conrear el balboteig i la raresa pot ser un signe de salut i vitalitat. No volem tornar al mateix, volem acostar-nos a les coses d'una altra manera. El repte és continuar estant trencats, elaborar la raresa perquè es converteixi en una nova manera de viure, és reivindicar estar i sentir-se rar.
Les artistes que participen en aquesta edició habiten el trencament, l’inacabament. Assumeixen la caducitat de les seves instal·lacions a través de l'alteració conscient de les relacions entre cossos i espais. Estranyades, posen en qüestió els llocs que ens són coneguts, convidant als nostres cossos a oscil·lar des de la improvisació: posant-nos en relació, permetent-nos una manera de transitar altra. Murmuris vacil·lants i organicitats caduques obren camí a tota possibilitat, a la incertesa vibrant d'un gest que està per venir.
[...]
La pausa ens revela relats i subjectivitats en resistència que posen en tensió i que qüestionen els supòsits preestablerts. Art Nou és un dispositiu que fa possible, de manera puntual, habitar i experimentar les galeries d'una altra forma, deixar espai a l'experimentació emergent perquè pugui generar esquerdes, buits i balbotejos amb els quals repensar les formes en què fins ara s'han pensat els espais expositius. Intuïm que, en la desena edició, les propostes comparteixen una necessitat d’incubar temps dilatats i espais plens de buit que romanen a l’espera de ser habitats.
[1] Fernández Savater, A. (7 de juny de 2013) Las preguntas sobre la vida nos estallan en la cara, ya no es posible vivir en una burbuja. La Marea. Disponible des de https://www.lamarea.com/2013/06/07/las-preguntas-sobre-la-vida-nos-estallan-en-la-cara-a-todos-ya-no-es-posible-vivir-en-una-burbuja/
- pli-é collective